Bon viatge!

Era el 18 de juny de 1981. Finalment havia arribat el dia! Tot era a punt. Es va acomiadar de la família i va enfilar el camí de l’aeroport. Tot anava de la manera que havia previst. Va embarcar i, després d’una estona, l’avió es va enlairar camí de la seva destinació: Alger. Quan hi va arribar, va anar a l’hotel, va prendre un bany i va demanar que li pugessin un sopar lleuger a l’habitació. L’endemà havia de matinar i no volia passar una mala nit.

Es va llevar ben d’hora i, després d’haver pagat la factura de l’hotel, va comprar tot el que li caldria per a la travessa en solitari que tenia planejada. Va sortir de la ciutat amb el seu vehicle i es va endinsar en el país, en direcció sud, cap on intuïa que havia de ser el lloc més fascinant que mai trepitjaria. I, certament, ho havia de ser…

Cap al tercer o quart dia de viatge es va adonar que tenia la sensació que no estava sol, que algú el seguia de molt a prop. I era estrany, perquè no es veia ningú i no hi havia enlloc on amagar-se… No hi va fer més cas i va seguir endavant. Havia dedicat molt de temps a preparar allò i no hi hauria res ni ningú que li aigualís la festa.

Però aquella sensació cada vegada era més forta i desagradable; fins al punt que se li va fer del tot insuportable. Va aturar el vehicle i en va baixar…

—Siguis qui siguis, t’agrairia que et deixessis veure —va dir amb un to més aviat aspre.

—Perdona si t’he molestat…

Davant seu, palplantat al costat de la porta de l’acompanyant, hi havia un home jove, alt, vestit amb una roba d’un color blau intens i cobert amb un turbant que només deixava veure uns ulls negres i profunds que l’escrutaven mentre parlava. El seu aspecte general era el d’un tuàreg. Això no hauria sigut motiu de sorpresa si no fos que se li havia adreçat en un català perfecte…

—Com és que parles tan bé la meva llengua?

—Fa molt de temps que la conec.

—Un tuàreg que parla el català com si fos de Girona?

—Que potser et penses que ets l’únic que ha vingut per aquí? Abans de tu ja n’ha passat un bon grapat, de catalans. Sembla que els del vostre país esteu ben tocats pel desert: perdeu el cap per venir-hi. No sé què hi trobeu.

—Pau, tranquil·litat…

—Això sí, veus? De tranquil·litat aquí en tenim tanta com ne volem i més.

—D’on surts? Per aquí no veig que hi hagi gaire enlloc on viure…

—No ho veus… perquè no ho saps veure.

—No t’entenc. Què he de saber veure?

—Les coses que de veritat hi ha al teu voltant. Els de la vostra cultura aneu sempre tan atrafegats i capficats en les vostres coses que mai no us atureu per parar atenció als detalls, perquè a vosaltres us semblen insignificants. Has anat tan adelerat amb la teva idea de travessr el desert, d’arribar a l’altra banda, que t’has oblidat de viure’l. Si en vols gaudir, et cal obrir els ulls de la imaginació. Fes-ho i ja me’n sabràs dir el què…

Va seguir el consell i deixà volar el pensament. Tot d’un cop va veure com allà on hi havia hagut un sorral erm ara hi floria un verger. Tot al seu voltant hi va aparèixer un bosc de palmeres datileres i, a sota, tot de gent vestida de la mateixa manera que el seu interlocutor.

Anava de sorpresa en sorpresa. No només es trobava amb un individu força curiós sinó que, a sobre, se li n’apareixien d’altres com ell.

—Qui són, tota aqjesta gent?

—Qui?

—Tots aquests que són al voltant nostre…

—Gent com jo, habitants del meu país que van a la capital. Ara mateix estem de celebració. Vine, si vols. Seràs ben rebut.

—Estic de vacances. No et dic que no. Una bona festa m’anirà bé.

Tal dit, tal fet. Van anar a la ciutat, que no era gaire lluny, i allà en Jaume va passar de la sorpresa a l’embadaliment. No només eren una gent hospitalària, de comprotament molt refinat, sinó que, a més, la seva arquitectura era d’una excel·lència singular. Les construccions eren ben proporcionades i airoses. No tenien res a veure amb la manca de proporcions i la pesantor que acostumen a acompanyar els edificis de cultures que se suposen “menys desenvolupades”. Per si no n’hi havia prou, la paleta dels colors triats per a les façanes era extensíssima, i molt ben escollida. Encara que preses cada una per separat eren molt diferents, totes les cases feien un conjunt harmoniós. La ciutat feia la impressió de ser un lloc serè on les estridències hi estaven vetades. Els interiors eren luxosos però no recarregats, amplis però de mesures contingudes, i la decoració, profusa i d’un bon gust extraordinari.

Però a la nit la seva sorpresa havia de ser encara més gran. Quan el sol es va amargar darrere de l’horitzó, la ciutat es va guarnir amb les seves millors gales. La llum de milers de fanalets va inundar l’espai i, si de dia era esplèndida, de nit tot prenia un aire màgic i sobrenatural.

En Jaume no se’n sabia avenir. El somni que havia tingut de petit s’estava fent realitat: havia descobert una civilització refinada, posseïdora de tresors immensos, i no li calia imaginar-se-la perquè la tenia al seu davant tal i com era en realitat. Va decidir que durant un temps no pensaria ni en relotges ni en calendaris. Ja hera hora que es prengués uns dies per a el mateix. Massa vegades, des de feia massa temps, els altres li governaven la vida. Què caram! Ell també tenia dret a dir-hi la seva!

Va llogar una habitació i es dedicà en cos i ànima a fruir d’aquella meravella. Per tot se sentien músiques, cants, sons de festa. Per tot arreu les cares eren alegres i disteses. Semblava com si aquella gent no fos víctima de les preocupacions. Encara que, ben mirat, no vivien en l’opulència i l’excés típics de les casses benestants dels països orientals; però tampoc es percebia misèria… Tot era molt estrany i excitant, tanmateix. En altres circumstàncies, si algú li ho hagués explicat, en Jaume hauria dit que een sopars de duro, que aquella era una societat utòpica, que era impossible en un món com el nostre.

Passats dos dies va decidir que ja s’havia retardat prou i va emprendre el camí cap a Tombouctou, des d’on tenia previst tornar a casa. Fins a la seva arribada, el dia 26, no va trobar res més de particular i va acabar la travessa sense cap incident.

Però l’aventura encara no s’havia acabat. Quan es va adreçar al recepcionista de l’hotel per fer efectiva la reserva, ell li va respondre que no esperaven ningú amb les seves senyes, que en els seus registres tampoc no hi figurava cap reserva a nom seu, que malauradament l’hotel era ple i que, si volia allotjar-se en un altre lloc, aquella nit li seria del tot impossible perquè la ciutat era plena a vessar de visitants.

Va decidir que acudiria al Cosolat per tal de trobar una solució. El Cònsol el va rebre al seu despatx i quan va haver vist la seva identificació se li va desencaixar la cara. Immediatament va cridar un funconari i li va donar unes instruccions a cau d’orella.

—No es preocupi, Senyor Casadevall. És qüestió de fer alguns tràmits i el seu problema quedarà resolt de seguida.

Però, per a en Jaume, els problemes tot just començaven. Des d’aquell moment els esdeveniments es van precipitar i ja no va estar tranquil ni un segon fins que va arribar a Barcelona; una Barceona que no identificava com la seva ciutat. Els monuments eren els mateixos, sí, però tot tenia un altre aire. Tot era igual, però, alhora, tot era diferent de com ho havia deixat quan va marxar. Reconeixia els carrers… però els vehicles, les botigues, tot havia canviat. Tant era així que fins i tot li costava reconèixer els seus familars. Ells tampoc no sabien ben bé comadreçar-se-li.

I és que era ben normal: Havia tornat a casa… trenta anys més tard. Quan saludava aquell tuàreg, sense adonarse’n, havia travessat una irregularitat en el contínuüm de l’espai-temps i havia fet un salt cap al futur..

I, malgrt tot, a casa seva res no havia canviat. Les coses continuaven tenint aquell aire gris i mediocre de les societats abocades a la creació de riquesa (material, per descomptat), de les societats en qué es valora la gent per la quantitat de diners que és capaç d’acumular i, alhora, malbaratar, o segons el grau d’alienació que li provoca el ritme de vida que porta. Tothom hi viu en l’opulència, però tothom hi viu descontent. Les cares són agres; les mirades, esquerpes; el gest, tens i rude; i la comunicació entre les persones, del tot inexistent. Res no hi convida a gaudir de la vida i, si a algú se li acut de viure fora del que s’anomena sistema, de seguida se’l titlla de boig perillós. Clar, posa en peril el “benestar” general…

Per això en Jaume era tingut com un excèntric, si no un boig. ¿Com era possible que hi pogués haver altra gent que sense tenir tantes possessions, sense viure en una societat tan “pròspera”, arribés a ser tan feliç? Pobre Jaume! El salt en el temps l’havia trastocat i ells no el podrien ajudar, si no es deixava “reeducar”. Calia que comprengués que el sistema de vida tan meravellós, el seu, el de sempre, aquell que li volien tornar a ensenyar, era l’únic en què les persones poden ser felices de veritat, que les possessions materials són l’única cosa capaç de donar benestar i que la seva vida seria un infern, si no ho entenia així…

I entre tots s’hi van posar en cos i ànima. Tots volien que aquell element distorsionador de la “pau social” desaparegués. No era que volguessin el bé del seu amic, no. Era que el que deia i feia els plantava una gran bufetada en plena galta. I això els incomodava.

Perquè a en Jaume ja no l’omplien els viatges extraordinaris a llocs exòtics on, per quantitats desorbitades, la gent pot fer vida de reis; ja no l’atreia fer coses d’allò més excitants, com ara esquiar als llocs de moda on va la flor i nata de la societat o reunir-se amb els “amics” per a començar a bescantar els absents. I tot allò tan essencial com els vestits i les sabates de disseny, caríssims però tan necessaris per a poder ser algú, més aviat el fastiguejava i li feia basarda. Aquelles discussions tan profundes sobre la necessitat de dur o no un abric de visó a una funció del Liceu l’avorrien mortalment. I, si el que sentia era el safareig al voltat de la vida sentimental de la parella de moda, li venien ganes de fugir corrents…

I ho va fer. Finalment se’n va anar per no tornar mai més. Un bon dia va dir adeu a tot allò que fins aleshores havia considerat important, va Tornar a agafar l’avió i es va tornar a endinsar en el desert. Però ara no el travessaria. Ara sabia molt bé on havia d’anar. Sabia que hi havia algú que l’entenia, perquè li havia ensenyat a veure les coses ta com són. Va arribar a aquell lloc que li havia fet canviar la manera de veure les coses i es va retrobar amb el seu amic tuàreg… i amb ell mateix.

Si tu que llegeixes això t’adones que la teva vida et sembla buida i sense sentit, si tens la sensació que res ja no et farà vibrar, que tot acaba per ser el mateix, no perdis l’esperança: Has començat el viatge al teu desert. Tots som un Jaume Casadevall en potència. Només cal que ho acceptem i, de ben segur, hi haurà Algú que ens guiarà. Deixa’t portar i confia-hi. Ell et durà a bon port.

Anuncis

VERDE, viva el rey de España — GABRIEL JARABA blog

Cuando el rey Felipe VI se disponía a dar su primer mensaje de Navidad, en 2015, decidió un nuevo escenario y cambió el tradicional set de aires domésticos en el que aparecía su antecesor por el Salón del Reino. Muchos telespectadores se lamentaron de ello entonces, pues creían que mostrando tal entorno don Felipe había […]

via VERDE, viva el rey de España — GABRIEL JARABA blog

El dia que la Història ha trucat a la porta – Dinar, berenar i sopar

El Dia que la Història ha trucat a la porta – Matí

Després d’un matí esgotador per les emocions desfermades s’imposa tenir una mica de cura del cos. Hauria de dinar. No puc, tinc l’estómac tancat. Al final em faig un entrepà.

La televisió, el canal 324 de la CCMA, no para de vomitar imatges de càrregues policials contra gent indefensa que l’únic que volen és votar i defensen amb ungles i dents el bé més preuat del dia: les urnes. Unes urnes que han arribat a les meses de forma tan truculenta que sembla una novel·la d’espies. Missatges en clau, precaucions extremes, trobades nocturnes, mòbils apagats per si de cas… Literalment com si es tractés d’una conspiració criminal. I tot just era l’única manera que el país va tenir per dur a terme els seus objectius.

La indignació creix sense parar. Veure com els goril·les del Cuerpo Nacional de Policía i la Guàrdia Civil, aquell institut armat que es coneix com la Benemérita (serà a casa seva, perquè aquí de benemèrit aquest cos no en té res), llencen escales avall persones que no fan ni la meitat del seu pes com si fossin bosses de brossa o reparteixen garrotades a tort i a dret sense mirar on peguen m’encén. Mentrestant, el rellotge va corrent i es va acostant el moment de tancar els col·legis electorals.

Per fi ha arribat el moment. Alea iacta est. Ara toca comptar vots. Abans no se sap cap resultat les autoritats, d’una ni altra banda fan una primera valoració de la jornada. Per a la Generalitat ha sigut un èxit, el referèndum s’ha fet. Per al Gobierno del Estado, han aconseguit l’objectiu perseguit: el referèndum ha quedat desbaratat. Jo penso que la convivència se n’ha anat en orris i que trigarem temps ha tancar la ferida que avui s’ha obert, si és que l’arribem a tancar mai.

L’espera de resultats es fa llarga. Per omplir el buit els periodistes ens comencen a explicar tot d’anècdotes de com s’han protegit les urnes. En algun lloc s’han amagat dins d’un nínxol al cementiri i els presents al col·legi electoral, aprofitant que era un casal municipal, s’han dedicat a jugar al dòmino davant la mirada furiosa dels antiavalots armats fins les dents. La imatge és colpidora: un avi i una àvia, acompanyats d’un jove, fent exhibició de la sang més freda, jugant com si res i els policies, ben cuirassats i amb la visera del casc abaixada, com si estessin enmig d’una manifestació violenta, contemplant-ho amb cara de pocs amics.

Continuen arribant vídeos de l’actuació dels antiavalots per tota la geografia. En són tants i tan variats que em resulta impossible assimilar tot el que veig. Tampoc m’hi vull esforçar. És massa esgarrifós com per voler-ne tenir una imatge clara.  Amb alguna pinzellada ja n’hi hauria d’haver prou.

Que els antiavalots es presentin en ramats de vint o trenta en uns pobles que amb prou feines si superen els 200 habitants empadronats només pot obeir a un objectiu: intimidar i deixar ben clar qui mana. O el que és el mateix, marcar paquet, com se sol dir de manera menys refinada.

Compareix el Presidente del Gobierno Español, Mariano Rajoy. Cofoi, però insensible al daltabaix que han provocat els seus pinxos, anuncia que el referèndum no s’ha fet gràcies a l’actuació de “los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado“. I es queda tan ample… “Fin de la cita“.

Cap a quarts d’onze qui compareix és el Molt Honorable Carles Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya. Malgrat els molts entrebancs, el referèndum s’ha celebrat i, tan bo punt es tinguin els resultats, se n’informarà e Parlament per tal que faci el que la llei del referèndum estableix.

No em puc estar de  reflexionar sobre el tracte protocol·lari que un i altre reben. El de Madrid és referit com Don Mariano. El nostre, és Molt Honorable Carles Puigdemont. I val a dir que hi fa honors. L’altre no sé si en seria gaire mereixedor, d’aquest tractament…

Finalment, al punt de la mitjanit, compareixen els consellers Turull, de Presidència i Portaveu del Govern; Romeva, de Relacions Institucionals, Transparència i Exteriors; i Junqueras, d’Economia i Vicepresident. Valoren positivament el desenvolupament de la votació tenint en compte els molts entrebancs que s’han hagut d’enfrontar i agraeixen la col·laboració de tothom en la consecució de l’objectiu: que el màxim nombre possible de votants tingués accés a les urnes. Es fa un últim retret: Les urnes confiscades equivaldrien a uns 770.000 votants que, d’una manera o d’una altra, s’han vist privats del seu dret.

La jornada es tanca amb un regust agredolç. Hem votat, hem aconseguit que més de tres milions de persones dipositessin el vot. Però “només” n’hem pogut comptar  una mica més de 2,3 milions. El sí guanya de manera abassegadora amb un 89%. Ara toca esperar a veure què fan els polítics amb aquest resultat. Demà serà un altre dia.

El Dia que la Història ha trucat a la porta – Matí

El Dia que la Història ha trucat a la porta – Lleva’t!

Ja hi sóc. Ja he arribat al CEIP Pau Casals, el meu col·legi electoral. El carrer està ple a vessar. Són a punt d’obrir les portes. Només falten 10 minuts. De sobte es fa un silenci tens. Mexpliquen, perquè des d’on sóc no veig ni sento res, que ha vingut una parella de Mossos i ens ha demanat que desféssim l’aglomeració i marxéssim a casa. Per descomptat que ningú ha donat mostres de fer-los cas. Han demanat qui n’era el responsable i s’ha sentit un clam general: “Tots! Tots en som responsables!” Els mossos han aixecat acta i han girat cua entre aplaudiments de la gentada.

Les converses són animades. Tothom en parla. A les vuit del matí, durant la primera compareixença prevista per avui, el Conseller Turull ha anunciat una jugada mestra. El cens s’ha declarat universal, ço és, el vot no està vinculat a cap mesa electoral específica i es pot votar en qualsevol de les meses disponibles. D’aquesta manera s’esquiva el problema que hauria pogut causar que les forces d’ocupació s’enduguessin urnes i la gent no podés votar. Ara, si algú troba el seu col·legi electoral tancat, podrà anar a un altre i votar allà sense cap altre impediument que el de no poder votar més d’un cop, perquè el sistema registra quins DNI ja han votat. El sentiment d’haver passat la mà per la cara als espanyols gràcies a un estratagema és general.

Per fi s’han obert les portes. Més ben dit, la porta; perquè tot i que l’edifici té una bona protalada, per seguretat de les urnes, només han obert un dels quatre batents. Aplaudiments i esclat de joia.

Decepció. Tot just al cap d’un minut ens informen que la votació s’interromp. Han piratejat el sistema de comprovació de la identitat dels votants. Al cap d’una estona torna a funcionar. Aquest estira-i-arronsa es reproduirà al llarg de tot el dia.

Ens adonem que hi ha molta gent gran. De manera espontània, i com en la resta de col·legis electorals de tot el país, els facilitem arribar a les meses i fem que siguin els primers a votar. Mentre avancen pel passadís esclata una ovació i els crits de “Visca la gent gran!” fan vibrar l’aire. D’altres repeteixen una vegada i una altra: “Sense les àvies no hi ha revolució!” L’emoció s’apodera de l’ambient. Molts tenim un pensament per als nostres que ja no hi són i que haurien volgut poder ser-hi.

Comencem a rebre imatges de les càrregues policials a d’altres indrets. Els vídeos i les fotografies mostren gent gran amb un trau al cap i la cara ensangonada, avis portats entre dos guardies civils com si fossin un sac de patates… Descobrim que ens enfrontem a un enemic despietat, que no mira prim i reparteix estopa a tort i a dret, sigui qui sigui que tingui al davant. No ens estranya, sabíem que ho té a l’ADN, però no deixa d’escandalitzar-nos. Això fa que encara tinguem més ganes de plantar-li cara de l’única manera que sabem i podem: amb un somriure a la cara i una papereta dipositada dins d’una urna.

Migdia. Finalment ha passat tota la gent gran i comencem a entrar la resta. Tinc sort i sóc dels primers. Una mica m’ho mereixo. He estat tres hores col·laborant a posar odre a l’entrada de l’edifici per tal que no es produïssin ni aglomeracions ni allaus entre els avis que, més impacients que ningú, volien dipositar el seu vot. Tenen pressa, molta pressa…

Gràcies a això he pogut ser testimoni de la llum amb què els espurnejaven els ulls; uns ulls que, de normal, tenen la mirada apagada i que avui, com per art d’encantament, com per acció d’un poder sobrenatural i misteriós, han recuperat aquella vivor que van tenir en altre temps.

Si quan entraven eren feliços, quan sortien després d’haver votat, els avis havien rejovenit. Molts d’ells, empesos per l’eufòria del moment, de saber-se partíceps de la història del seu país, saltaven i agitaven els braços com si haguessin recuperat la joventut que els anys s’han encarregat d’anar-los arrabassant de mica en mica. Feia goig de veure’ls! Demà estaran tots cruixits, però avui no els feia mal cap os. Jo crec que ningú se sentia de cap os.

La gentada els havia obert un passadís per tal que poguessin tornar a casa sense entrebancs. A cada cap blanc que travessava el llindar de la porta esclatava una ovació. Ells se sentien protagonistes… i a fe de Déu que hon eren!

Quan he sigut davant de la mesa, el sistema ha tornat a caure. Paciència… Altra vegada hem hagut d’esperar que es reactivés.  Quan ho ha fet, hem pogut votar i, en fer-ho, he dit en veu ben alta que allà no hi anava només el meu vot, sinó també el dels pares, morts fa respectivament dos i quatre anys, i els avis, que tant van patir la infame dictadura del Geeneral Franco.

L’esgotament m’enterboleix el cap i tinc el coll escorxat de tant demanar als avis que no tinguessin pressa, cridar pel seu nom tot de gent que era requerida a l’interior i demanar aigua per als assedegats de l’interior. Amb prou feines puc amb la meva ànima, però l’alegria d’haver pogut ajudar en la mesura de les meves possibilitats i haver votat és un bàlsam que alleuja el mal que em fan els peus de tanta estona d’estar dret i sense moure’m. Torno a casa i em disposo a veure com es desenvolupa la jornada.

El dia que la Història ha trucat a la porta – Dinar, berenar i sopar

El Dia que la Història ha trucat a la porta – Lleva’t!

Sona el despertador. Avui, encara que sigui diumenge, toca matinar; fer de Pep Guardiola i llevar-se ben d’hora, ben d’hora. És 1 d’octubre de 2017, el dia D, el dia que tants catalans, d’ara i de fa molts anys, hem esperat. Ahir vaig ser previsor i no vaig voler anar a dormir massa tard perquè volia sentir el despertador i llevar-me prou a temps per anar a votar a primeríssima hora.

He de dir que no ha calgut cap despertador. Amb prou feines sí he dormit dues hores… i encara! L’excitació era tanta que no podia aclucar l’ull i m’he passat la nit regirant-me entre els llençols i amb uns ulls com taronges.

Nervis. Aquesta és la paraula que definiria el que tenia. Nervis. Molts nervis. Tants, que no m’estranyaria si algú em digués que els nervis em tenien a mi. He intentat mantenir-me relaxat a fi de, si no descansava la ment, com a mínim el cos podés estar més o menys fresc.

Em devia adormir a cosa de quarts de tres. A quarts de cinc m’he despertat, he begut una mica d’aigua i ja no m’he pogut adormir altra vegada. Les cinc. Les sis. Les set. Dos quarts de vuit… Que lent va el rellotge! Les vuit!

Va, lleva’t! Cinc minuts més al llit i rebento. Un quart de nou. Res, tinc l’estómac tancat. No m’hi entra ni una engruna. I ara hauré d’estar-me aquí, tot sol a casa fotent el paperina? Prenc un determini. Surto a cosa de dos quarts de nou i enfilo cap al Col·legi Pau Casals, al carrer de la Providència (quin nom més escaient per a un dia com avui) entre els carrers de Ca l’Alegre de Dalt (això fa poble) i del Secretari Coloma.

Des del carrer de la Legalitat (un altre nom escaient) ja se senten les enraonies. Quan hi arribo a dos quarts i mig de nou el carrer està ple de gom a gom. Comença a caure un plugim insidiós, però ningú se sent molest. Estem de festa. Avui serà la gran festa de la democràcia. Votarem per decidir el futur del nostre país… o això és el que ens hem proposat. Hi ha qui, a sis cents quilòmetres, està decidit a aigualir-nos el dia i no precisament amb pluja o galledes d’aigua. Però tant li fa! Nosaltres hem vingut.

Ja fa dies que els catalans juguem al gat i la rata amb el Gobierno del Estado. De fet, setmanes. Fa un any el Molt Honorable President Carles Puigdemont va anunciar que el dia 1 d’octubre de 2017 se celebraria el referèndum, peti qui peti.  “Referèndum o referèndum”, va dir ell. I ha servat la paraula donada, cosa ben estranya en un polític d’avui dia.

Paperetes incautades, sobres amb les tarjetes censals interceptats a Correus violant la privacitat de la correspondència, inspeccions i escorcolls sense ordre judicial a empreses i particulars d’arreu… Així va començar una campanya ben atípica. Ara bé, quan ja ens pensàvem que no podien anar més lluny, el 20 de setembre, els dos cossos policials espanyols que estan funcionant com a forces d’ocupació, ens van sorprendre amb una irrupció en tromba a les institucions de govern del país i amb la detenció de quinze alts càrrecs del Govern. La mobilització va ser instantània i massiva. Vam prendre el carrer com si ens haguessin punxat, com un sol home.

El Ministerio del Interior havia desplaçat a Catalunya prop de 10.000 efectius entre guàrdies civils i policies nacionals. N’eren tants que els van haver d’allotjar en tres creuers, dos a Barcelona i un a Tarragona. Amb tan mala fortuna que qui els va noliejar a Itàlia no es va adonar que un d’ells estava decorat amb motius dels dibuixos animats de la Warner.

I ja la vam tenir armada! Els catalans, que en això d’aplicar l’enginy a buscar-li la punta a tot no tenim rival, de seguida ens en vam empescar una: El Piolín, el canari pervers que sempre burla el gat Silvestre, va esdevenir el símbol de la nostra resistència i ens va donar mil i un motius per fer-hi gresca. Tant va ser així que fins i tot en Vicent Partal, el director i editorialista de VilaWeb, home sempre assenyat i ponderat, va cedir a la temptació i des d’aquell moment, va anomenar tota aquella colla de goril·les a sou de l’Estat espanyol com la “Brigada Piolín“.

El Dia que la Història ha trucat a la porta – Matí

Silenci

Diumenge al matí hi vaig passar. Al Pla de la Boqueria les flors i les ofrenes en memòria i homenatge a les víctimes dels cruels atemptats sense sentit del dia 17 cobrien tot el mosaic de Joan Miró. En aquell indret sempre bulliciós, malgrat que hi havia encara més gent que mai, hi regnava un silenci respectuós, com d’església, que feia que tot es digués xiuxiuejant i a cau d’orella. No se senti cap rialla, abans tan freqüents…

Molts s’estaven drets, capcots, al voltant de l’improvisat oratori a cel obert. Més d’una llàgrima davallavaa per les galtes dels presents en senyal de la immensa tristor que ens van deixar els setze morts i els més de cent trenta ferits. El capteniment era de reverència, de respecte per als qui el fanatisme d’una religió mal entesa els va arrabassar la vida.

Els pares explicaven als més menuts per què hi havia tota aquella estesa de flors, espelmes, ciris, candeles i joguines. I els nens, amb una mirada profunda i entristida, escoltaven en silenci i s’adonaven, potser per primera vegada en la seva encara curtíssima existència, que al món hi ha persones que, per culpa del fanatisme, perquè no han entès correctament què és això de voler el bé, perden el nord i troben bo el que és intrínsecament dolent.

Malgrat tot, la Rambla tornarà a bullir de vida. No pot ser d’altra manera, perquè la Rambla és el carrer on van i vénen cent mil ànimes procedents de tots els racons de la Terra. I així ho van certificar l’any 1935 dos poetes i dramaturgs, Federico García Lorca i Josep Maria de Sagarra.

Del primer, la seva Alocución a las floristas de la Rambla de Barcelona és una declaració d’amor del granadí més universal que va arribar a estimar com pocs la nostra ciutat. Del segon, el discurs d’Antònia, una florista de la Rambla, extret de La rambla de les floristes, un retrat costumista i ple d’amor per un passeig que el destí va voler que esdevingués frontissa entre dos móns i l’espina dorsal d’una ciutat obligada a viure entre muralles. Aquí li dóna vida una immensa Rosa Maria Sardà en una producció de TV3 datada de l’any 1986 i que ahir, al cap de 31 anys i en boca de la mateixa Sardà cobrava un sentit renovat. Gaudiu-ne:

 

Alocución a las floristas de la Rambla de Barcelona

Señoras y señores:

Esta noche, mi hija más pequeña y querida, Rosita la soltera, señorita Rosita, Doña Rosita, sobre el mármol y entre cipreses Doña Rosa, ha querido trabajar para las simpáticas floristas de la Rambla, y soy yo quien tiene el honor de dedicar la fiesta a estas mujeres de risa franca y manos mojadas, donde tiembla de cuando en cuando el diminuto rubí causado por la espina…

La rosa mudable, encerrada en la melancolía del Carmen granadino, ha querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: la Rambla de Barcelona.

Como una balanza, la Rambla tiene su fiel y su equilibrio en el mercado de las flores donde la ciudad acude para cantar bautizos y bodas sobre ramos frescos de esperanza y donde acude agitando lágrimas y cintas en las coronas para sus muertos.

Estos puestos de alegría entre los árboles ciudadanos son el regalo del ramblista y su recreo y aunque de noche aparezcan solos, casi como catafalcos de hierro, tienen un aire señor y delicado que parece decir al noctámbulo: “Levántate mañana para vernos, nosotros somos el día”.

Nadie que visite Barcelona puede olvidar esta calle que las flores convierten en insospechado invernadero, ni dejarse de sorprender por la locura mozartiana de estos pájaros, que, si bien se vengan a veces del transeúnte de modo un poquito incorrecto, dan en cambio a la Rambla un aire acribillado de plata y hacen caer sobre sus amigos una lluvia adormecedora de invisibles lentejuelas que colman nuestro corazón.

Se dice, y es verdad, que ningún barcelonés puede dormir tranquilo si no ha paseado por la Rambla por lo menos una vez, y a mí me ocurre otro tanto estos días que vivo en vuestra hermosísima ciudad.

Toda la esencia de la gran Barcelona, de la perenne, la insobornable, está en esta calle que tiene un ala gótica donde se oyen fuentes romanas y laúdes del quince y otra ala abigarrada, cruel, increíble, donde se oyen los acordeones de todos los marineros del mundo y hay un vuelo nocturno de labios pintados y carcajadas al amanecer.

Yo también tengo que pasar todos los días por esta calle para aprender de ella cómo puede persistir el espíritu propio de una ciudad.

Amigas floristas, con el cariño con que os saludo bajo los árboles, como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera.

Salud.
Federico García Lorca.
(13 de diciembre de 1935, con ocasión del estreno en el teatro Principal de Barcelona de “Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores”, por la compañía de Margarita Xirgu).


La rambla de les floristes

Monòleg final d’Antònia: «Si és que sóc tant de la Rambla de les Flors!»

Una Corea del Norte celestial

DiverGente

Christopher Hitchens fue un periodista y escritor de origen británico y nacionalizado estadounidense. Marcado por los terribles acontecimientos del 11 de septiembre de 2001 en la ciudad de Nueva York, dedicó los últimos años de su vida a combatir ciertas ideas que, implícita o explícitamente, son promulgadas por las tres religiones monoteístas, ganándose así un lugar privilegiado en lo que ha sido llamado el movimiento del Nuevo ateísmo. Christopher Hitchens murió en diciembre de 2011 a los 62 años, víctima de un cáncer de esófago.

Admitámoslo rápidamente: Hitchens no evitaba la polémica; al contrario, la fomentaba. Siempre contundente en la articulación de sus críticas contra la religión, no en pocas ocasiones fue acusado de ser demasiado ofensivo, sarcástico o arrogante. No obstante, en su defensa debemos añadir que era un arrogante muy bien documentado, dotado de gran sentido común y de una envidiable capacidad oratoria. Por otra parte, con…

View original post 460 more words

Por qué Will Graham podía haber aceptado sin problemas la invitación al acto ecuménico proLGTB de Madrid

image

El pasado sábado, Will Graham, predicador ambulante, publicó en Protestante Digital un artículo titulado «¿Por qué no asistí a la Celebración Cristiana LGTB el viernes pasado?» a fin de justificar su automarginación de un acto que pretendía ser de acogida de un colectivo que ya hace demasiado tiempo es víctima del maltrato de las distintas iglesias, las cuales olvidan el fin con el cual fueron instituidas. Me sabe mal tener que decirlo, pero todo el artículo es un despropósito. Mezcla ideas preconcebidas con el mensaje bíblico y lo tuerce de manera descarada.

Un solo ejemplo basta. Nada más empezar su argumentación larga esta frase: «La iglesia es la comunidad de los redimidos, los salvos, los regenerados, los justificados, los santificados, los convertidos, los arrepentidos». Que la iglesia es la comunidad de los redimidos (todos lo estamos desde el momento mismo en que aceptamos a Jesús como Salvador personal), los salvos (todos lo somos porque Dios nos considera sus hijos y, como tales, estamos «predestinados a la salvación»), los justificados (todos lo estamos porque tenemos fe en el poder de Jesús para salvarnos), los convertidos (si no nos hubiésemos convertido no tendríamos fe) y los arrepentidos (si no nos hubiésemos arrepentido, no nos habriamos convertido) salta a la vista. Pero que sea la comunidad de los santificados y los regenerados ya es harina de otro costal, es anti evangélico.

Es decir, ¿solo se puede pertenecer a ella previa santificación y regeneración: después de haber corregido todos y cada uno de los defectos que afean el carácter? No es eso lo que yo leo en los Evangelios o en Pablo.

Jesús acoge a la adúltera, a la samaritana, a María Magdalena (que había sido poseída por siete demonios), al centurión, a Zaqueo, al mal llamado buen ladrón… Llamó al discipulado a Mateo, un publicano; a Judas Iscariote, un terrorista; a Santiago y a Juan, dos individuos con un genio de mil demonios que lo arreglaban todo a sangre y fuego; a Tomás, un incrédulo de padre y muy señor mío; a Pedro, un tipo de espada e improperio fáciles que lo negó tres veces… Designó como apóstol a Saulo de Tarso, un fanático perseguidor y asesino de cristianos.

Según el postulado defendido por Graham, ninguno de ellos podría haber entrado en la iglesia… ¿Dónde queda aquí la misericordia de Dios?

Y así hasta el punto final del artículo. No voy a entrar a analizar todos y cada uno de los dislates, porque acabaría aburriendo al lector. Una pena, una verdadera pena…