Era el 18 de juny de 1981. Finalment havia arribat el dia! Tot era a punt. Es va acomiadar de la família i va enfilar el camí de l’aeroport. Tot anava de la manera que havia previst. Va embarcar i, després d’una estona, l’avió es va enlairar camí de la seva destinació: Alger. Quan hi va arribar, va anar a l’hotel, va prendre un bany i va demanar que li pugessin un sopar lleuger a l’habitació. L’endemà havia de matinar i no volia passar una mala nit.
Es va llevar ben d’hora i, després d’haver pagat la factura de l’hotel, va comprar tot el que li caldria per a la travessa en solitari que tenia planejada. Va sortir de la ciutat amb el seu vehicle i es va endinsar en el país, en direcció sud, cap on intuïa que havia de ser el lloc més fascinant que mai trepitjaria. I, certament, ho havia de ser…
Cap al tercer o quart dia de viatge es va adonar que tenia la sensació que no estava sol, que algú el seguia de molt a prop. I era estrany, perquè no es veia ningú i no hi havia enlloc on amagar-se… No hi va fer més cas i va seguir endavant. Havia dedicat molt de temps a preparar allò i no hi hauria res ni ningú que li aigualís la festa.
Però aquella sensació cada vegada era més forta i desagradable; fins al punt que se li va fer del tot insuportable. Va aturar el vehicle i en va baixar…
—Siguis qui siguis, t’agrairia que et deixessis veure —va dir amb un to més aviat aspre.
—Perdona si t’he molestat…
Davant seu, palplantat al costat de la porta de l’acompanyant, hi havia un home jove, alt, vestit amb una roba d’un color blau intens i cobert amb un turbant que només deixava veure uns ulls negres i profunds que l’escrutaven mentre parlava. El seu aspecte general era el d’un tuàreg. Això no hauria sigut motiu de sorpresa si no fos que se li havia adreçat en un català perfecte…
—Com és que parles tan bé la meva llengua?
—Fa molt de temps que la conec.
—Un tuàreg que parla el català com si fos de Girona?
—Que potser et penses que ets l’únic que ha vingut per aquí? Abans de tu ja n’ha passat un bon grapat, de catalans. Sembla que els del vostre país esteu ben tocats pel desert: perdeu el cap per venir-hi. No sé què hi trobeu.
—Pau, tranquil·litat…
—Això sí, veus? De tranquil·litat aquí en tenim tanta com ne volem i més.
—D’on surts? Per aquí no veig que hi hagi gaire enlloc on viure…
—No ho veus… perquè no ho saps veure.
—No t’entenc. Què he de saber veure?
—Les coses que de veritat hi ha al teu voltant. Els de la vostra cultura aneu sempre tan atrafegats i capficats en les vostres coses que mai no us atureu per parar atenció als detalls, perquè a vosaltres us semblen insignificants. Has anat tan adelerat amb la teva idea de travessr el desert, d’arribar a l’altra banda, que t’has oblidat de viure’l. Si en vols gaudir, et cal obrir els ulls de la imaginació. Fes-ho i ja me’n sabràs dir el què…
Va seguir el consell i deixà volar el pensament. Tot d’un cop va veure com allà on hi havia hagut un sorral erm ara hi floria un verger. Tot al seu voltant hi va aparèixer un bosc de palmeres datileres i, a sota, tot de gent vestida de la mateixa manera que el seu interlocutor.
Anava de sorpresa en sorpresa. No només es trobava amb un individu força curiós sinó que, a sobre, se li n’apareixien d’altres com ell.
—Qui són, tota aqjesta gent?
—Qui?
—Tots aquests que són al voltant nostre…
—Gent com jo, habitants del meu país que van a la capital. Ara mateix estem de celebració. Vine, si vols. Seràs ben rebut.
—Estic de vacances. No et dic que no. Una bona festa m’anirà bé.
Tal dit, tal fet. Van anar a la ciutat, que no era gaire lluny, i allà en Jaume va passar de la sorpresa a l’embadaliment. No només eren una gent hospitalària, de comprotament molt refinat, sinó que, a més, la seva arquitectura era d’una excel·lència singular. Les construccions eren ben proporcionades i airoses. No tenien res a veure amb la manca de proporcions i la pesantor que acostumen a acompanyar els edificis de cultures que se suposen “menys desenvolupades”. Per si no n’hi havia prou, la paleta dels colors triats per a les façanes era extensíssima, i molt ben escollida. Encara que preses cada una per separat eren molt diferents, totes les cases feien un conjunt harmoniós. La ciutat feia la impressió de ser un lloc serè on les estridències hi estaven vetades. Els interiors eren luxosos però no recarregats, amplis però de mesures contingudes, i la decoració, profusa i d’un bon gust extraordinari.
Però a la nit la seva sorpresa havia de ser encara més gran. Quan el sol es va amargar darrere de l’horitzó, la ciutat es va guarnir amb les seves millors gales. La llum de milers de fanalets va inundar l’espai i, si de dia era esplèndida, de nit tot prenia un aire màgic i sobrenatural.
En Jaume no se’n sabia avenir. El somni que havia tingut de petit s’estava fent realitat: havia descobert una civilització refinada, posseïdora de tresors immensos, i no li calia imaginar-se-la perquè la tenia al seu davant tal i com era en realitat. Va decidir que durant un temps no pensaria ni en relotges ni en calendaris. Ja hera hora que es prengués uns dies per a el mateix. Massa vegades, des de feia massa temps, els altres li governaven la vida. Què caram! Ell també tenia dret a dir-hi la seva!
Va llogar una habitació i es dedicà en cos i ànima a fruir d’aquella meravella. Per tot se sentien músiques, cants, sons de festa. Per tot arreu les cares eren alegres i disteses. Semblava com si aquella gent no fos víctima de les preocupacions. Encara que, ben mirat, no vivien en l’opulència i l’excés típics de les casses benestants dels països orientals; però tampoc es percebia misèria… Tot era molt estrany i excitant, tanmateix. En altres circumstàncies, si algú li ho hagués explicat, en Jaume hauria dit que een sopars de duro, que aquella era una societat utòpica, que era impossible en un món com el nostre.
Passats dos dies va decidir que ja s’havia retardat prou i va emprendre el camí cap a Tombouctou, des d’on tenia previst tornar a casa. Fins a la seva arribada, el dia 26, no va trobar res més de particular i va acabar la travessa sense cap incident.
Però l’aventura encara no s’havia acabat. Quan es va adreçar al recepcionista de l’hotel per fer efectiva la reserva, ell li va respondre que no esperaven ningú amb les seves senyes, que en els seus registres tampoc no hi figurava cap reserva a nom seu, que malauradament l’hotel era ple i que, si volia allotjar-se en un altre lloc, aquella nit li seria del tot impossible perquè la ciutat era plena a vessar de visitants.
Va decidir que acudiria al Cosolat per tal de trobar una solució. El Cònsol el va rebre al seu despatx i quan va haver vist la seva identificació se li va desencaixar la cara. Immediatament va cridar un funconari i li va donar unes instruccions a cau d’orella.
—No es preocupi, Senyor Casadevall. És qüestió de fer alguns tràmits i el seu problema quedarà resolt de seguida.
Però, per a en Jaume, els problemes tot just començaven. Des d’aquell moment els esdeveniments es van precipitar i ja no va estar tranquil ni un segon fins que va arribar a Barcelona; una Barceona que no identificava com la seva ciutat. Els monuments eren els mateixos, sí, però tot tenia un altre aire. Tot era igual, però, alhora, tot era diferent de com ho havia deixat quan va marxar. Reconeixia els carrers… però els vehicles, les botigues, tot havia canviat. Tant era així que fins i tot li costava reconèixer els seus familars. Ells tampoc no sabien ben bé comadreçar-se-li.
I és que era ben normal: Havia tornat a casa… trenta anys més tard. Quan saludava aquell tuàreg, sense adonarse’n, havia travessat una irregularitat en el contínuüm de l’espai-temps i havia fet un salt cap al futur..
I, malgrt tot, a casa seva res no havia canviat. Les coses continuaven tenint aquell aire gris i mediocre de les societats abocades a la creació de riquesa (material, per descomptat), de les societats en qué es valora la gent per la quantitat de diners que és capaç d’acumular i, alhora, malbaratar, o segons el grau d’alienació que li provoca el ritme de vida que porta. Tothom hi viu en l’opulència, però tothom hi viu descontent. Les cares són agres; les mirades, esquerpes; el gest, tens i rude; i la comunicació entre les persones, del tot inexistent. Res no hi convida a gaudir de la vida i, si a algú se li acut de viure fora del que s’anomena sistema, de seguida se’l titlla de boig perillós. Clar, posa en peril el “benestar” general…
Per això en Jaume era tingut com un excèntric, si no un boig. ¿Com era possible que hi pogués haver altra gent que sense tenir tantes possessions, sense viure en una societat tan “pròspera”, arribés a ser tan feliç? Pobre Jaume! El salt en el temps l’havia trastocat i ells no el podrien ajudar, si no es deixava “reeducar”. Calia que comprengués que el sistema de vida tan meravellós, el seu, el de sempre, aquell que li volien tornar a ensenyar, era l’únic en què les persones poden ser felices de veritat, que les possessions materials són l’única cosa capaç de donar benestar i que la seva vida seria un infern, si no ho entenia així…
I entre tots s’hi van posar en cos i ànima. Tots volien que aquell element distorsionador de la “pau social” desaparegués. No era que volguessin el bé del seu amic, no. Era que el que deia i feia els plantava una gran bufetada en plena galta. I això els incomodava.
Perquè a en Jaume ja no l’omplien els viatges extraordinaris a llocs exòtics on, per quantitats desorbitades, la gent pot fer vida de reis; ja no l’atreia fer coses d’allò més excitants, com ara esquiar als llocs de moda on va la flor i nata de la societat o reunir-se amb els “amics” per a començar a bescantar els absents. I tot allò tan essencial com els vestits i les sabates de disseny, caríssims però tan necessaris per a poder ser algú, més aviat el fastiguejava i li feia basarda. Aquelles discussions tan profundes sobre la necessitat de dur o no un abric de visó a una funció del Liceu l’avorrien mortalment. I, si el que sentia era el safareig al voltat de la vida sentimental de la parella de moda, li venien ganes de fugir corrents…
I ho va fer. Finalment se’n va anar per no tornar mai més. Un bon dia va dir adeu a tot allò que fins aleshores havia considerat important, va Tornar a agafar l’avió i es va tornar a endinsar en el desert. Però ara no el travessaria. Ara sabia molt bé on havia d’anar. Sabia que hi havia algú que l’entenia, perquè li havia ensenyat a veure les coses ta com són. Va arribar a aquell lloc que li havia fet canviar la manera de veure les coses i es va retrobar amb el seu amic tuàreg… i amb ell mateix.
Si tu que llegeixes això t’adones que la teva vida et sembla buida i sense sentit, si tens la sensació que res ja no et farà vibrar, que tot acaba per ser el mateix, no perdis l’esperança: Has començat el viatge al teu desert. Tots som un Jaume Casadevall en potència. Només cal que ho acceptem i, de ben segur, hi haurà Algú que ens guiarà. Deixa’t portar i confia-hi. Ell et durà a bon port.
Impertinent i tafaner 